Sin Piedras diary 001

17.05.2004

	Hebron © Roger Orcau

5H33, hora local de Tel-Aviv, En Pau i jo passem l’últim control, que ens dona a la fi, accés a terra santa. Efectivament, després de llargues i dures hores tergiversant amb la seguretat israeliana hem aconseguit finalment, passar gairebé tot el material de rodatge que necessitàvem, el que no havia pogut ser per els nostres companys que varen venir un mes abans.

M’estalviaré els detalls dels registres i les preguntes apasionants que ens imposa el gobern israelià, per donar-nos la benvinguda. La ventatge és que ens fan repetir tantes vegades les mateixes coses, que per el pròxim viatge, hi aniré amb el meu petit discurs gravat, i un teclat midi: Do = nom i cognoms, Re = motius del viatge, Mi = destinació etc., etc., etc. Però en general no em puc queixar, no m’han obligat a mirar els peus estossegant... ¡I és ben bé la única cosa que no he hagut de fer!

Ben Gourion (aeroport de Tel-Aviv sortida cap a Jerusalem New Gate). Just abans del barri àrab, a on els taxis israelians no s’hi aventuren sota cap pretext, vist el perill de la zona... És justament, després d’haver passat aquesta zona d’un perill increible – a on ens hem begut tranquilament un te autòcton, i ens hem trobat amb la resta de l’equip, que ens esperava en un petit hotel. Des d’allí, altres taxis, que són en realitat un minibús, encara que vam haber d’esperar que s’emplenés per arrencar en direcció cap a Hebron. Afortunadament, després de fer varies voltes, ens trobem a la carretera sense cap problema, i sense cap control.

Hebron! Ciutat màgica i increible, penso que cap paraula, ni cap imatge, pugui descriure aquest lloc. El meu primer passeig va ser tan intens com surrealista. El carrer principal s’endinsa a la ciutat i ens porta fins al mercat. Les olors es barregen amb els colors vius de fruites i llegums, que ho impregnen tot dins d’aquest microcosmos bullint de vida, sota el soroll perpetu dels clàxons. Hordes de nens corrent a través els carrers estrets i la multitud ens mira amb un ull meitat curiós-meitat odiós, amb el dubte de saber si som colons o turistes, poc nombrosos aquí.

	Hebron, barri vell (el mercat fantasma) a Hebron 2 © Roger Orcau

Una vegada passat el mercat a on tres grans blocs de ciment impedeixen l’entrada de qualsevol vehicle, estic a la “Old City” que antigament va ser el mercat. En menys de deu metres, l’ambient passa del bullici al silenci i la solitud. Tots els carrers estan buits, les botigues tancades, com una ciutat fantasma, a on les poques trobades que si puguin fer són poc recomanables. Ens trobem amb un magnífic comité de benvinguda en forma d’algunes brigades militars israelianes. Set soldats imberbes armats fins a les dents. Uns nens palestins ens llancen pedres cridant “shalom shalom”, que en la seva boca adquireix un nou significat, com dient “ves-te’n jueu”, o també algunes mirades odioses de colons amagats darrera de les reixes que protegeixen les seves cases.

Hebron està divida en dos, Hebron 1, zona palestina

Hebron 2, zona “mixta”. La barreja és, com tots saben, la gran força d’aquests dos pobles i quan un colon s’instal.la dins de la ciutat antiga, els soldats tanquen tot el carrer i demanen educadament als autòctons que se’n vagin a viure a Hebron 1, per la seva seguretat, i perquè estiguin més bé ! A més a més, gràcies als nous veïns cada vegada que vulguin arribar a casa seva hauran de saludar a uns soldats que comprovaran si cada dia es canvien de passaport. Una vegada hem passat el mercat fantasma, ens trobem davant de la mesquita d’Abraham. És inútil insistir sobre la importància d’aquest lloc per al conjunt de les religions, tan jueva, com musulmana o cristiana. Després d’alguns controls, que de seguida es fan rutinaris, és trist que m’hagi d’acostumar a parlar amb una persona amb un M16 a les mans. Seguim el nostre camí en direcció a la casa del nostre protagonista.

No sé com explicar la situació d’aquesta família. Imagineu-vos que després de la ciutat antiga s’acaba Hebron i entrem dins de Kyriat Arba. És una colònia jueva tancada darrera de kilòmetres de reixes electrificades i protegides per un exèrcit enter. Res, ni ningú es pot imaginar acostar-se a aquest lloc si no és jueu i de preferències ultra-ortodòxes. Tancats dins de la seva seguritat virtual, no es desplacen a fora de les seves colònies si no van escortats per un jeep militar. Quan estan a dins de les seves caixes, res podria separar-los de les seves M16 o dels seus Rifles de presició, per si qualsevol s’atrevís a acostar-s’hi massa.

La nostra família viu a la sortida de la ciutat entre una torre de control israelià i una carretera reservada únicament als colons i a la colònia de Kyriat Arba, que fa de valla amb el jardí

Ja compendreu que després d’un dia com aquest, me’n vagi a dormir intentant digerir de la millor manera possible tots aquests sentiments i totes aquestes sensacions acompanyat per un dolç “ronroneig” dels F16 que sobrevolen permanentment el cel palestí, coberts per les pregàries de les mesquites.