Sin Piedras diary 004

22.05.2004

	En Yazan durant el seu exàmen d’àrab, darrera un company de classe © Sin Piedras

Aquest matí, amb els ulls encara enganxats hem agafat un taxi que ens ha acostat fins a la part alta del barri vell d’Hebron, a dos quarts de vuit del matí la ciutat estava en plena ebullició, els carrers plens i el so dels clàxons es barrejava amb les veus dels venedors del mercat que pregonaven als quatre vents les virtuts d’unes verdures que unes hores abans encara prenien el sol.

A l’arribar a les portes de la mesquita, les dones sortien a pas ràpid de l’oració mentres que els nens enganxats a unes motxiles inmenses es perdien per els carrerons per desaparèixer per les portes de les escoles, i els vells asseguts a les portes de les botigues parlaven en veu baixa amb un profund aroma de cafè que ballava a l’aire.

Al acostar-nos a l’escola una tropa de nens ens ha sortit al pas sorpresos i inquiets per la nostra arribada, al veuren’s aparèixer amb unes bosses enormes a l’esquena i un trípode penjat d’en Marc.

A la porta ens esperaba el director, amb un somriure als llavis, vestit amb una camisa acabada de planxar que feia olor a mans de dona i almidó, i totes les ganes del món perquè comences l’espectacle. Milers de nens, així m’ho han semblat pululaven al nostre voltant, fins que ha arribat una vara de plàstic que l’agafava un home, i després d’un parell de crits inintel.ligibles s’ha produit un silenci espectral. Els nens han desaparagut i hem entrat a la classe per preparar la grabació.

La classe amb una finestra al fons, un ventilador, una estanteria plena de papers i apunts, tres files de pupitres de fusta i una pissarra ens ha rebut en silenci, mentres de fons els nens jugaven a futbol sense pilota, i els professors es convertien en nens i ens miraven curiosos al veurens treure tantes coses de les bosses i les nostres cares de son s’amagaven darrera d’una càmara i un micròfon.

Ens hem hagut d’apretar en un mínim d’espai per intentar de molestar el mínim possible al professor i als alumnes, fet que dubto que haguem aconseguit, i de sobte, un timbre ha resonat per tota l’escola, donant per finalitzat el partit imaginari, els nens han format una fila ordenada al pati i han entrat ordenadament a l’aula.

Mentres anaven arribant ens dirigien mirades perdudes i somriures a la càmara, s’han assegut amb una rapidesa i un ordre fora del comú, els nens vestien camises netes i les seves millors samarretes i en la majoria, podies veure a la seva mare pentinàntel’s una hora abans, cridaven en silenci, i almenys, tractaven de llegir per última vegada el llibre que ahir haurien d’haver acaba.

	Els alumnes i el professor. © Sin Piedras

Tot ha canviat quan el professor d’àrab ha entrat per la porta. Una camisa blanca, pantalons foscos, barba poblada, mirada severa i un pas decidit ha creuat la classe, sense donar-nos la mínima importància ha agafat un tros de guix i ha començat a escriure les preguntes de l’exàmen. A n’en Yazan li ha canviat la cara, encara que sincerament, no sé si per bé o no, i a partir d’aquest moment no ha aixecat la cara del paper. només per perdre de tant en tant una mirada a l’exàmen del company, suposo que per comprobar que el seu amic el feia bé.

Els exàmens no són tan difernts, o almenys els nens es comporten de la mateixa manera, i a la mínima que poden intenten copiar, o millor, col.laboren entre ells per millorar l’exàmen entre tots, mentres el professor fa veure que els vigila.

Quan hem acabat de grabar els nens havien desaparegut i tan sòls ens esperaven els professors que ens preguntaven exitats com havia anat la feina, i si necessitàvem alguna cosa per al matí. La veritat, m’ha sorprés molt que els nens no ens estiguessin esperant, però al sortir de l’escola m’he topat amb la resposta. Un grup de soldats amagats darrera els seus M16 escortaven a uns colons que anaven a la mesquita d’Abraham, i ja se sap, es Sabaat, i s’ha de resar, i els nens podrien posar en perill la seva necessària seguretat.