Sin Piedras diary 005

23.05.2004

	L’aula de classe des de la finestra, al fons el professor d’àrab © Sin Piedras

Cosa estranya per nosaltres, europeus, en aquest diumenge assolellat, estem una altra vegada en camí cap a l’escola. Efectivament, a Palestina, l’únic dia que és festa de la setmana és el Divendres i haig de confesar que aixecar-me un Diumenge a les 6h00 del matí per grabar un exàmen de matemàtiques em va semblar una mica raro

El nostre calendari matinal va ser una cursa per els carrers d’Hebron per a grabar l’itinerari d’en Yazan.

La seva escola està situada a uns 300 metres de casa seva, però la carretera que hauria d’agafar està tallada per muntanyes de pedres, per la seguritat dels colons. Camins de terra envoltats de carcasses de cotxes abandonats, la seva ruta es transforma en una odisea, vanal als seus ulls de nen ja poc inocent.

Estrés, engany i una mica de concentració, aquests són els ingredients que han de ser el treball cotidià de la majoria dels estudiants d’aquest planeta en el moment d’afrontar els exàmens de final d’any. Una vegada l’exàmen s’ha acabat, els nens comencen un partit de futbol per relaxar-se amb els professors i el director de l’escola.

Acabem els últims planos sobre el teulat del bloc per poder tenir una millor vista del pati, i després anem al centre recreatiu. En aquest centre els nens juguen i fan diverses activitats per oblidar per un instant la seva realitat cotidiana. Al principi, varen fer jocs, després van cantar, ballar i finalment varen voler dibuixar. L’animador va sortir amb un rotllo de paper inmens.

	Nens de l’escola al pati saludant a la càmara després de l’exàmen © Sin Piedras

Tots els nens sense exepció van dibuixar tancs, armes, soldats, estrelles de David i alguns d’ells totes aquestes coses! Era increible, podem imaginar un nen de deu anys dibuixant aquest tipus de coses, però veure la totalitat de la classe reproduir les mateixes imatges i que representés el que van veure o viure... Personalment vaig haber d’abandonar la càmara i sortir un moment de la sala per amagar les llàgrimes que em sortien i la ràbia que em se’m menjava per dins.

Què fem aquí? Servim d’alguna cosa?

Estem ajudàntel’s o només som reporters que venen a observar la misèria dels altres abans de tornar a casa, contents de rodar el documental i passar al pròxim?

	El dibuix fet per en Yazan al centre d’oci.Podem veure a l’esquerra: un tanc i la torre de control que està situada al costat de casa seva.A sota: el seu cavall i el seu camell. A dalt, la colònia jueva. Al centre: la seva casa. © Sin Piedras