Sin Piedras diary 007

25.05.2004

	El director de l’escola parlant amb els alumnes al pati. © Sin Piedras

Un nou dia punteja sobre Al Khallil (nom àrab de la ciutat d’Hebron). Els crits dels clàxons atravesen la boira matinal que flota sobre la ciutat, després d’un silenci pesat que la nit imposa als seus habitants. Una vegada més, agafarem la carretera principal que penetra fins al cor de la ciutat abans de perdren’s en el laberint de carrerons estrets que ens porten fins a la sortida del barri vell a on hi ha ubicades la casa i l’escola d’en Yazan.

L’habitual cerimònia matinal comença per la pujada de la bandera. Els cants i discursos són les imatges que la nostra càmara té el plaer de captar sota el calor agobiant del sol de Palestina. Mentres en Yazan passa un exàmen, aprofitem per grabar alguns plans dels voltants de l’escola. Quan un home gran ens crida desde el seu jardí i ens invita a entrar a casa seva. El seu anglès és tan bò com el meu àrab o el dels meus companys, però aquest home forma part d’aquelles persones per aquí les paraules només són vent i amb qui no fa falta parlar per comunicar-s’hi. Sense cap altre motiu que la seva hospitalitat, l’home gran ens invita a veure tè i ens ensenya casa seva, contruida amb les seves mans, pedra sobre pedra.

Orgullós del seu treball, ens fa descubrir cada racó de casa seva. A l’arribar al teulat, el seu rostre es crispa i ens ensenya la colònia jueva de Kyriat Arba a uns centenars de metres d’aquí. Ens fa comprendre sense paraules que els colons es diverteixen tirant bales a les reserves d’aigua que es troben, com a totes les cases palestines, a sobre del teulat. La seva està efectivament foradada d’impactes de bales.

Tornem cap a l’escola per acompanyar a n’en Yazan a casa seva i agafem un camí diferent al del dia anterior. Els preparatiu de la festa jueva dels pròxims dies provoquen una situació amb molta tensió i els moviments dels soldats israelians són ara constants. Preparem el plano plantant la càmara al mig d’un camp entre l’escola i casa d’en Yazan, en ple punt de mira de la torre de control.

	Cebo del càmara amb els nens de l’escola durant la pujada de la bandera. © Sin Piedra

Retràs, malentesos i desacords ens posen cada vegada més nerviosos. La sensació que ens observen constantment o que ens estan apuntant amb una pistola, ens obliga a abandonar la zona. Els soldats ens insulten desde els altaveus, tractant al petit Yazan que espera pacientment l’inici del rodatge, de “surt àrab” i ens preguen que marxem el més ràpid possible.

Vista la impossibilitat de dialogar amb aquesta gent, optem per no discutir i marxem inmediatament. L’únic que seguia somrient alegrament era en Yazan que ens va fer recordar com d’habituals eren aquest tipus d’aconteixements per ell i el normal que eren per en Yazan els insults d’aquells homes armats i amagats a una torre de formigó que havia de creuar cada dia per anar a l’escola.

Com podem acceptar que un nen d’onze anys trobi normal el fet, que l’apuntin amb una pistola permanentment entre casa seva i l’escola?

Potser m’equivoco, però tinc la mateixa sensació que quan em trobava amb en Roger al mig d’un camp agafat al seu micròfon. Em sembla que, tan l’un com l’altre, hem passat un moment molt dolent.

Mr.Z

	Quim Fuster (realitzador), Roger Orcau (so) y Marc Zumbach (director de foto) caminant per noves aventures. © Sin Piedras