Sin Piedras diary 008

26-27.05.2004

	Entrada de l’ Universitat Àrab - Hebron. © Sin Piedras

Aquests dies l’equip de Sin Piedras s’ha hagut de prendre unes petites vacances. I no és perquè estiguem cansats, que ho estem, sinó perquè els habitants de Kirbiat Arba estan de festa. El que significa que l’exèrcit tanca el barri. Podria semblar una cosa estranya, que ho és en qüalsevol lloc, menys aquí.

Per tant, el dimarts pel matí ens despedim de la nostra família fins a millor ocasió. Mentrestant, per la carretera veiem els preparatius de la festa, uns quants jeeps de color marró carregats de soldats imberbes es disposaven a vetllar per la seguretat dels seus conciutadants, mentrestant els habitants del barri d’en Yazan compraven pa, farina i verdures per el seu merscut descans.

Aprofitant les circuntàncies ens en vam anar d’excursió a la universitat amb un grup d’alumnes que varem conèixer, com no, al coffe-shop. El primer que ens van explicar va ser que aquell mateix matí havien aparegut els soldats per comprovar que se sabien bé la lliçó. Núm d’identificació, edat, classe, nom dels teus pares ... la majoria va aprovar, encara que n’hi va haver uns quants que no se sabien la lliçó i que l’hauran de repetir. Però aquesta vegada a la caserna. La universitat és dels pocs llocs a on els nois i les noies es barregen i comparteixen espai, això sí, cadascú pel seu costat. No vaig veure que es relacionessin, o que parlessin entre ells, però no deixo de ser un estúpid estrany que no entén res.

El primer que hem vist a l’entrar han sigut unes pintades a terra amb banderes americanes i jueves. Al costat de frases en contra de l’ocupació de Palestina, i unes proclames que diguem que no deixaven en bon lloc al Sr. Bush. El primer edifici que hem visitat és el departament d’estudis àrabs i de religió, ens en hem donat compte perquè unes barbes fosques es movíen amunt i avall del passadís amb un Alcorà a les mans, que ens ha mirat mig estranyats, però que inmediatament han somrigut al veuren’s acompanyats pels seus companys. Totes les aules són iguals, despullades i amb una pissarra verda al fons, i degut a les dates, estem en plena època d’exàmens, en silenci. L’edifici és auster, funcional i amb unes innacabables escales que et porten a la resta de les aules. Els alumnes ens miraven amb certa sorpresa i ens dedicaven somriures mig amagats sota la seva timidesa i el seu desig per acostar-se a nosaltres per explicar-nos alguna història.

	Vistes des del teulat de l’hospital. © Sin Piedras

Després hem entrat a l’edifici de ciències, a on aquests dies si està realitzant una exposició d’art realitzat per uns alumnes del centre. Em va sorprendre que tots els dibuixos parlessin sobre el tema de l’ocupació i de la resistència contra Israel-E.E.U.U, encara que pensan-t’ho bé, potser el sorprenent és que em sorprengui, perquè per ells és la seva única realitat, i és tant pesat l’aire que respiren que, potser amb aquests dibuixos aconsegueixin oblidar, per un instant la seva normalitat. Encara que no crec que ho aconsegueixin.

Una de les coses que més em va cridar l’atenció és que tots els rellotges de la universitat estan parats, excepte el de la biblioteca. Com si ningú volgués que el temps caminés en un lloc on ja res hi passa, on els estudiants saben que el temps que passen aquí serà un temps mort a les seves vides, on per molt que estudíin, gairebé res els lliurarà del seu futur incert. Un futur que els impedeix arribar més lluny, per exemple a Jerusalem.

La tarda la vam passar a un coffe-shop, per variar una mica, on dos amics palestins van improvitzar un concert amb una Darbuka i les seves veus. A les seves cançons sentiem el dolor i l’alegria d’un poble que, a pesar de tot, és orgullós i obert, i amb dues taces de tè de més ens vam animar a cantar, bé, a intentar-ho, alguna cançó nosaltres també. Vam destroçar Els Segadors, però encara va ser pitjor quan vam atacar Bella Ciao, que en les nostres veus semblava una melodia per un anunci de sabó. No crec que ens ho tinguessin en compte...

Més tard vam anar a visitar l’hospital. Des d’allí els nostres companys creien que podriem tenir unes bones vistes de la ciutat per poder grabar la posta de sol, i cap allà que hi vam anar-hi. L’edifici és al final d’una espècie de carretera, quasi a les afores de la ciutat, allunyat de tot. Es un edifici alt, d’uns 15-20m d’altura, nou, encara que com la majoria de coses aquí, a mig acabar. Tot i que el cel estava tenyit de núvols la vista resultava al.lucinant, tota la vall d’Hebron als nostres peus, i al fons amagat per uns murs tan reals com imaginaris Israel. Sense aixecar la vista veiem el mar, un Mediterrani amagat darrera d’unes llums que marcaven una frontera llunyana, tan aprop i a la vegada tan lluny per en Yazan, que mai ha vist el mar, sinò és per la televisió o per unes fotos, ja descolorides del seu pare, d’aquella vegada, quan els murs no rodejaven la ciutat, que va anar a pescar.

Encara sense dormir, l’equip ha tornat per despertar al sol, que després de la crida de les mesquites ha tornat a sortir per l’horitzó. Encara que núvols el vestien i no ens l’ha deixat veure, ja podem dir que hem vist l’alba a Hebron, a pesar de tot. Tornarem.

Quim