Sin Piedras diary 009

28.05.2004

	Hebron © Sin Piedras

Avui, en motiu de la baixa forçada que ens han imposat durant aquests dies de festa, me decidit a fer la ruta de Tel-Aviv.

Perquè ho pogueu comprendre millor, aquí teniu un resum dels fets :

16 d’abril, en Roger i en Quim agafen l’avió. La seguretat israeliana de l’aeroport de Barcelona els hi impedeix passar amb la totalitat del material tècnic que duien amb ells. 16 de maig, En Pau i jo mateix agafem l’avió. La seguretat israeliana de l’aeroport de Barcelona ens deixa passar amb qüasi la totalitat del material, excepte el d’en Quim i en Roger, del qual se’n recorden... Després d’algunes mentides i tergiversacions els hi deixem una càmara miniDV i la meva càmara de fotos amb la promesa que ho rebriem com a molt tard el proper dijous (o sigui el 20 de maig) a Tel-Aviv.

Es llavors, una setmana després de la data promesa que me’n vaig directament a l’aeroport sense haver pogut obtenir previament cap informació telefònica. Dues hores i mitja per efectuar els 40 kilòmetres que separen Hebron de Jerusalem i uns 45 minuts per els 80 kilòmetres que queden fins a Tel-Aviv, una noció de les distàncies i del temps fora del comú. Durant el trajecte, el més dur va ser de no riure davant els soldats que ens demanaven nom, cognom i nacionalitat una desena de vegades amb el passaport a les mans! L’analfabetisme està més difós del que ens pensem! Un dels soldats es va quedar bastant contrariat quan em va preguntar quina era la meva religió i li vaig dir que no en tenia. L’ateisme no deuria formar part del curs “interrogatori perfecte”.

	check-point © Sin Piedras

Es, doncs, cinc hores després d’haber marxat d’Hebron, que arribo a l’aeroport i que em diuen que no saben a on està el nostre material!

... (silenci pesat)

Us dispenso els meus comentaris i diverses reaccions que vaig fer a aquelles “braves” persones. No tenen reial importància ni interés encara que segurament em van ajudar a desfogar-me. Hem de saber que el nostre documental tenia com a concepte el de treballar amb una càmara domèstica perquè els nostres joves protagonistes poguin grabar ells mateixos el seu entorn i la seva vida cotidiana.

Ja torno a ser a Hebron, sense la meva càmara de fotos ni la càmara miniDV per en Yazan. Estic contrariat i cansat però almenys preparat per anar cap endavant amb els mitjants disponibles! Si hi ha una cosa que les gents d’aquí ens ha ensenyat fins ara és segurament aquesta.

Sin Piedras i sense càmara...

Mr.Z