Sin Piedras diary 010

29.05.2004

	© Sin Piedras

Aquest matí hem tornat a la part antiga de la ciutat. Després de recórrer el mercat de fruites i verdures, les parades de roba, les parades de pa i cafè i les mirades curioses dels seus habitants ens hem endinsat a la terra del “Nunca Jamás”. He tornat a tenir la sensació d’entrar a una foto fixa, en una estranya sensació de dejavú al caminar pels carrers buits i les cases semidestruides d’H2, el control militar, les mirades furtives desde adalt, i la idea d’un temps esclafat per unes reixes que ja no deixen passar el sol.

A la tarda, i amb l’estómac buit després de menjar en Marc i jo vam anar d’excursió a una de les zones més mogudes d’H2, un terrat d’una família palestina des d’on es veure Kirbiat Arba, i als seus pacífics habitants, que al ser dissabte van a resar a la Mesquita d’Abraham. El que significa és que al ser Sabath els palestins no poden creuar aquest carrer, atravessada en tot moment per patrulles militars que “netegen” el camí dels colons de palestins, permetent així als colons passejar-se amb la mirada altiva per tot el barri, això sí, acompanyats de les Ucis i de la Torah. Vam poder treballar desde el terrat, no sense comprovar abans com els propietaris no estaven disposats a estar a la vista de les torres de control de l’exèrcit, i ens miraven desde lluny, sorpresos i una mica curiosos al veure a dos bojos amb una càmara apuntant a Kirbiat Arba. Al baixar, i amb una tassa de tè, el pare ens va explicar com feia una mitja hora abans de la nostra arribada havien passat un grup d’uns 300 colons trencant els vidres i picant les portes de les cases que rodegen la carretera, suposo que per avisar que arribaven, i que l’exèrcit els ordenava que entressin a les seves cases, que no sortissin, perquè podria ser perillós per la seva seguretat. Encara amb els nervis agafant-li l’estómac ha cridat al seu fill petit, Admet. Amb una enteresa fora del comú el nen ens ha explicat que li va passar una tarda de dissabte quan tornava a casa. Ens explicà que havia anat a jugar a casa del seu cosí, que viu tres carrers darrera del seu, i que quan tornava a casa es va trobar amb un grup de colons que tornaven de resar de la Mesquita. Al veure’ls va començar a caminar més depressa, perquè sabia que no és bò molestar als colons, de sobte va sentir com el cridaven i l’insultaven, ell seguia caminant, fins que una pedra el va colpejar, al girar-se va veure com els homes corrien cap a ell. Començà a córrer, però l’agafaren de seguida. Avui l’Admet té set anys, i no té dents en el llavi superior. I al seu cap hi ha una cicatriu de sis centímetres que li recordarà que els dissabtes no ha de molestar als que tornen de resar.

Al preguntar a la resta de la família quines són les seves esperancen i la seva idea de futur un somriure macabre i un silenci atronador ompliren les seves respostes. Cap dels cinc adolescents als qui vaig preguntar tenien cap esperança en el seu futur, i la seva resposta va ser preguntar-me si sabia on estava, si era concient d’on estava casa seva, i al mirar al meu voltant, i tornar a veure la montanya vallada i els jeeps passar vaig comprendre que aquí el futur passava de llarg, i que en el millor dels casos estava sota sota una excavadora amb estrelles. Mentres els més petits covien blat de moro i desfeien un gelat a les seves mans, com si aquesta realitat no anés amb ells, o potser, hi va massa, i per això, ara que tenen l’oportunitat l’ignoren.

	© Sin Piedras

Más tarde, después de mal digerir todas estas sensaciones fuimos a casa de un palestino que tiene familia en España, que nos invitó a cenar. Thalal nos enseñó orgulloso dónde está construyendo su nueva casa, una casa preciosa, aún sin acabar pero con luz y tranquilidad. Al llegar a su casa nos dimos cuenta que el también está demasiado cerca de Kirbiat Arba, a no más de 300m podíamos intuir la valla electrificada y la atalaya de los soldados, aunque la hemos visto muchas veces, por la noche tiene un aspecto, si cabe aún más aterrador, luces, sonidos de perros, jeeps a lo lejos, alambre de espino, y el miedo en su interior. Al llegar a casa Thalal nos presentó a su razón para levantarse y olvidar. María de cinco meses y ojos inmensos nos recibió en el comedor. Cenamos demasiado, en una mesa que nos pareció el paraíso después de casi dos meses pollo, buey, ensalada, arroz, pescado y la más que agradable compañía de su familia. Tratamos de hablar de todo, pero parecía como si la situación fuera celosa y no dejara que nos fuéramos por otros caminos, finalmente, ganó. Thalal y su esposa nos explicaban los problemas que tenían cada día, el miedo que tenía el padre de no saber cuando podrá regresar del trabajo, trabaja en Belén, y muchas veces no puede volver porqué la ciudad está cerrada y pasa cuatro o cinco días encerrado en la oficina esperando. Sus miedos respecto al futuro de sus hijos, de las visitas de los soldados a media noche. Aunque también nos escapamos cuando Thalal nos hablaba de sus recuerdos de Barcelona, de los días que pasó en el piso de la calle Tallers, de la Rambla, Montujïc, y de los amigos que hizo y dejó, pero sobretodo le brillaban los ojos al hablar de María, y en el paraiso que encuentra cuando la pequeña duerme en sus brazos. Cuando ella duerme todo lo olvido, los soldados, los colonos, los problemas, y sólo entonces sé que merece la pena levantarse y seguir. Thalal Suarez. 34 anys. Hebron.

Quim.