Sin Piedras diary 011

31.05.2004

	© Sin Piedras
	© Sin Piedras
	© Sin Piedras
	© Sin Piedras

Després de les emocions d’aquest dissabte i de la fi de les festes jueves, que no vam molestar per res, varem decidir ahir d’agafar-nos festa. Fou un bonic diumenge relaxant, i el vam aprofitar per anar a visitar la mesquita d’Abraham. Qui és, tristement cèlebre, no només per la memòria dels esdeveniments tràgics sinò també és un símbol de la unitat del conjunt de les religions. Ironia de la sort, aquestes últimes estan, avui, en conflicte davant de les seves portes. Què diria Abraham, la seva dona i els seus fills si poguessin aixecar-se de les seves tombes i haguessin de, per sortir de l’edifici que els protegeix, passar per tres check points, dos detectors de metall i alguns registres que no deixerien ni les seves mordaces.

Però aquest no és el tema del dia, perquè avui és dilluns i la tornada a la feina ha sigut una realitat innegable. Armat amb la meva càmara, torno a ser aquí, amb la resta de l’equip de Sin Piedras, de camí cap a l’escola per última vegada. Avui els nens reben els resultats dels exàmens i comencen les vacances d’estiu. Fins ara qüasi aconseguim fer-nos acceptar en l’entorn qüotidià, a tal punt que a vegades s’oblidaven de la nostra presència i la de la càmara. Però aquest matí entre l’estrés dels resultats i l’excitació de les vacances l’espectacle era fantàstic.

Es llavors, després d’haver lluitat en contra d’una armada de nens, tots desitjosos (uns més que els altres) de ser càmares, que comencem a gravar. Escalfament amb el ceremonial matinal habitual : cants, discursos, pujada de bandera i, aquest matí, entrega dels regals de fi de curs solsament per als alumnes de tercer i sisè. Després entrem a classe, en fila com tothom i en silenci, encara que tot es fagi de manera un pèl aleatoria fins que el professor entra a classe amb un bloc de paper a les mans. Silenci general! Discurs breu. La sala de menys de trenta metres quadrats abriga en general a una trentena d’alumnes i l’ambient és pesat a pesar del petit ventilador que penja del sostre i que intenta lamentablement fer una mica d’aire. Però la càrrega d’aquest dia va ser multiplicada per la tensió ambiental i per el fet que varis nens vinguessin acompanyats pels seus germans grans.

Comença el repartiment dels resultats i augment progressiu dels decibels en perjudici del nostre cap de so. Crits, alegria, plors, cadaescú surt de classe amb el cap més o menys alt. En Yazan, després d’haver-se barallat amb un company de classe, que li va escupir sobre del seu full, va prendre el camí cap a casa amb l’aire satisfet d’algú que ha aprovat.

Li vam preguntar si estava content dels seus resultats, encara que el seu rostre ja ens donava la resposta. El seu discurs va ser : “estic content, però penso que si els soldats i els colons no es passessin les nits passejant pel voltant de casa meva, impedint-me dormir i sense tots els problemes que tenim a casa per culpa de l’ocupació, hagués pogut aconseguir millors resultats”.

Mr.Z