Sin Piedras diary 012

01.06.2004

	© Sin Piedras

Avui, per variar una mica, hem anat a esmorzar al coffe shop, i amb uns tès, part de l’equip ha pres la seva primera ració de narguile. Més tard hem menjat, i també, per variar, falafels. S’ha de reconèixer que la nostra dieta està essent d’allò més diversa i equilibrada...

En fi, cap a les dues, i amb la companyia d’un sol que cremava el cel ens endinsem pels ja familiars carrers de la ciutat vella per trobar-nos amb la familia d’en Yazan. Al fer tantes vegades el mateix camí hem tingut inclús un comitè de benvinguda. Un grup de nens i nenes ens esperen, o almenys això ens sembla, a l’agafar l’última pujada del barri vell. Ens saluden animats, i ens demanen que els hi fem fotos. Riuen i corren descalços per uns carrers a on no fa gaire hi vivien els tancs i els soldats passejaven espantats. Ara aquests nens juguen i ens persegueixen, al veure’ls un no pot evitar sentir certa melancolia, i una estranya barreja de sensacions.

De camí cap a casa ens vam donar compte d’un soroll poc habitual que recorria l’aire, al girar per la carretera varem veure d’on procedia. Resulta que l’exèrcit està construint una espècie de mur al voltant de la torre de control que està just davant de la casa d’en Yazan. Uns blocs de formigó d’uns tres metres rodejaran una torre d’acer, que protegiran, encara més als soldats del que ells mateixos estan defensant, la pau i la llibertat d’un poble que ha de viure tancat darrera dels murs mentres uns nens juguen a futbol al jardí.

A l’arribar a casa trobem a n’en Kayed assegut sota el seu arbre, ens explicà que la nit anterior no havia pogut dormir, perquè la úlcera del seu estómac li recordava que encara que ell no ho vulgui, ella encara és allà, i es va passar la nit ballant amb ella. Amb els ulls cansats i el mig somriure als llavis ens va convidar a prendre tè i a parlar sense dir res. Vam parlar de les notes d’en Yazan, dels seus nous gossos, i dels soldats. A l’explicar-nos com els soldats havien començat a construir el mur la nit anterior, ja no sé si es va sorprendre o no, perquè en els seus ulls ja no hi havia tristesa, sinò un bany de resignació que ho impregnava tot.

	© Sin Piedras

Avui en Yazan havia d’anar a comprar la bombona de gas. La bombona en qüestió pesa buida uns 6 kg, i ha de recórrer uns 900m aprox., passant per la carretera dels colons de Kirbiat Arba, els carrers polsegosos del seu barri i unes escales de pedra fins arribar a la botiga, un camí d’allò més agradable per recórrer. Gravem sense cap problema la sortida de la casa, inclús el principi del camí que ha de fer quan passa per davant de la valla de l’asentament, després deixem de gravar. Un membre de la seguretat dels colons estava revisant la valla electrificada que envolta la propietat i quan va veure a un nen palestí amb una bombona de gas, dos cosins i tres nois gravant l’acte de reveldia no va poder fer cap altre cosa que trucar a l’exèrcit perquè el protegissin del perill. Efectivament, al cap d’uns minuts va aparèixer el jeep marró envoltat d’estrelles que no va dubtar en parar davant nostre per, inmediatament baixar dos soldats que ens miraven amb una cara no de molt bons amics, mentrestant els hi demanaven, o millor dit, ordenaven als nens que marxessin, que sortissin de la carretera. Un dels soldats es va amagar en una cantonada i mirava nerviós contra les finestres i als nens, mentrestant, l’altre, rera unes ullereres de sol que semblaven tretes de les platges de California ( o no) ens començava a preguntar què feiem allà, que si teniem permís, que si haviem obert la porta de Kirbiat Arba... ens van tenir sota un sol de justícia durant més de 15 min, sense parla-nos, tan sòls parlava amb un tercer soldat que estava assegut al seient del conductor, i escoltava una radio que, suposem que no eren els 40 principals. Tots vam tenir la senssació de que per fi coneixeriem un jeep per dins, de que ens revisarien les cintes, de que ens demanarien un permís que no tenim, però finalment després d’unes paraules per la radio, ens van deixar marxar, no sense dir-nos abans que marxessim del barri i que allí no hi podiem gravar.

Van pujar al cotxe i marxar deixant-nos a tots una mica desconcertats i sorpresos. En Yazan i dos dels seus cosins reien i es divertien al veuren’s les cares, i els habitants del barri ens sonreien al veure que encara estavem amb ells. Provem de tentar una mica més la sort, i tornem a plantar el trípode per gravar com en Yazan pujava per les escales de pedra. De sobte la nostra imatge es va tornar groga. La càmara ja no capturava el blau.

No serem mal pensats, aquestes cose poden passar, veritat??