Sin Piedras diary 014

05.06.2004

	La porta de Damasc de Jerusalem. © Sin Piedras

Aquest matí he obert els ulls en un hostal just davant de la porta de Damasc de Jerusalem. Per anar a buscar algo per esmorzar m’he perdut per el barri àrab de la ciutat antiga. Per tot arreu creixien llocs que venien de tot, fruites, eines, sabates, roba, cafè... i tot sota l’atenta mirada d’uns quants soldats que semblaven estàtues de sal mentres la vida passava davant dels seus ulls tancats. Les dones grans venien fulles de parra per fer arrós, menta i altres herbes per posar al tè, pa encara calent, fruites de l’hort, pollastres i conills vius.Assegudes a terra buscaven amb la mirada uns compradors que a aquestes hores del matí semblaven reacis a baixar la vista. Els nens arrastraven carros pesats per uns carrerons estrets de pedra i història mentres per l’aire ja corria el falafel.

Més tard, cap a les deu hem agafat l’autobús amb la gent de l’hostal per assistir a una manifestació en contra del check-point de Kalandia. Aquest es troba a la sortida de la ciutat i resulta un punt de pas obligat per a tots els palestins de Ramala que vulguin desplaçar-se a Jerusalem, o als pobles veïns. La marxa, convocada a les 11 va començar cap a les 12, no tenia un recorregut gaire llarg, uns 1500m que anaven desde el centre del poble fins al control. Sincerament, crec que vaig veure més càmares enganxades als forasters que a locals protestant, em vaig sentir molt trist al donar-me compte que per a molts de nosaltres això no deixa de ser un decorat magnífic per obtenir una bona fotografia, o una bona història per explicar al tornar a casa, mentrestant per ells és una realitat diaria, constant i inacabable. Hi havia una multitut de càmares de video, infinites de fotografia i gent saltant i correguent per endur-se la millor peça. Mentres caminava sota el sol de Kalandia no vaig poder deixar de sentir als voltors sobrevolant a terra. A l’acabar la marxa, i davant d’un nombrós grup de soldats que protegien una valla, envoltats per un mur de 4m d’altura que es perdia en l’infinit, un petit grup d’adolescents llançava unes cuantes pedres als soldats. No us podeu imaginar com corrien les càmares. En aquell moment em vaig preguntar, no sé si amb certa malícia si tiraven pedres perquè erem allà amb les càmares o perquè realment creien que serviria d’alguna cosa. Potser David va vencer a Goliat, però llavors Goliat no duia una M 16. La pròpia gent palestina va parar qüasi inmediatament als nens exaltats, els hi demanaven, o millor, els hi ordenaven que res de tirar pedres, i en pocs minuts, es va acabar l’espectacle i les càmares es van amagar.

	Una manifestació en contra del check-point de Kalandia. © Sin Piedras
	El control de Kalandia. © Sin Piedras

A la tarda hem anat a Ramala, centre administratiu de Palestina. Al recòrrer els seus carrers vaig veure una ciutat oberta, viva, amb gent al carrer, soroll i colors, mentrestant, la nova col·lecció de Benetton ens mirava desde d’amunt en cartells infinits. Varem passejar una bona estona per els seus carrers plens de gent jove fins arribar a la seu de l’Autoritat Palestina. La Mukata, resulta una ironia anomenar a aquest descampat en ruïnes com a seu d’alguna cosa. Uns guardies uniformats i amb cara de nens ens deixaren passar per veure, com si fos un monument turístic les restes de la seva Autoritat, una sèrie d’edificis en ruïna, destruits per la violència i la força ens donaren la benvinguda, als fons un únic edifici queda dret, i una bandera presidia desde dalt una seu que ja no existeix. Desgraciadament no podia trobar un millor exemple per explicar quin tipus d’autoritat els hi queda al poble palestí. Un edifici en ruïna custodiat per uns nens que encara que vesteixin d’amenaçants guardians de la seu del gobern, segueixen essent nens que juguen a ser grans.

Al tornar a Jerusalem he tornat a passar per el control de Kalandia. El meu passaport em permet atravessar-lo sense fer cua i amb un somriure cínic dels uniformats. En canvi, com que encara tenia temps m’he situat a la fila amb els palestins. Sota un sol de justícia, paraula estranya en aquestes terres, he format en una de les 4 files que ens distribueixen per passar pel detector de metalls i el control d’identificació. Per recòrrer els escassos 10m he hagut d’esperar 57 min, i això que avui no hi havia gairebé ningú al ser dissabte. Imaginar això cada dia per anar a treballar. A la cua em vaig trobar amb un palestí que havia viscut a Jordània durant cinc anys, treballant al Consulat britànic i que ara estava buscant una nova feina perquè es volia casar. Em va explicar que això passava cada dia, i que ja si havien acostumat, ho va dir amb una fredor que em va deixar gelat. Al despedir-nos li vaig preguntar si volia compartir el taxi amb nosaltres, que tornavem a Jerusalem, “jo sóc palestí i no puc anar a Jerusalem, un altre dia, potser”. Us imagineu això en un home que viu a Liverpool i no pot anar a Londres, o algú de Sabadell que no pugui arribar a Barcelona?? Doncs Adman no s’ho ha d’imaginar gaire.

Quim.