Sin Piedras diary 015

07-08.06.2004

	Salem © Sin Piedras

Resulta d’allò més estrany aixecar-se aquests dies a Hebron i no poder sortir a gravar. Les hores es fan llargues, qüasi doblades, i les parets de l’oficina s’ens cauen a sobre.

Intentem aprofitar el temps de la millor manera posible, que consisteix en sortir a passejar per els bulliciosos carrers, prendre tè i escoltar a la gent. Les històries que ens expliquen al poc temps de conèixens posen la pell de gallina, encara que per ser veritat, poc a poc ens hi anem acostumant. El dilluns vam parlar amb en Salem, un noi de 23 anys que viu amb la seva família en un camp de refugiats a prop d’Hebron. El 1976 els israelís expulsaren la seva família de les seves terres i hagueren d’instalar-se en el camp, juntament amb 3500 famílies. Resulta que en Salem va poder viatjar a Txecoslovàquia l’any 2000, quan encara hi havia certa esperança per la pau, estudiava ingenieria de Telecomunicacions, i al finalitzar el curs va decidir de tornar a casa per a veure la família. Des de llavors està esperant poder tornar a sortir, i continuar els seus estudis. Per un motiu que no sap, les autoritats d’Israel li neguen sistemàticament el visat de sortida del pais. Ara passa els dies esperant un paper que sap que no arribarà, fent feines mal pagades per ajudar a casa, i veient per la tele un món que té a davant però que no veurà mai. La seva culpa, ser palestí, viure a un camp de refugiats, de familia humilt i amb possibilitats de tenir uns estudis superiors. Encara que pensant-ho bé, de què serveixen els ingenirers a les presons ?

El dimarts l’hem dedicat a tornar a caminar pels carrers del barri vell, saludar als nens del nostre comitè particular de benvinguda i ignorar als soldats que custodien la carretera d’accés a la casa d’en Yazan. A mig camí un del seus germans petits ha sortit a rebrens amb un somriure enganxat als llavis. A l’agafar-lo en braços no parava de riure, al cap d’un moment un altre dels seus cosins petits ens ha atrapat. I hem arribat a casa. A l’arribar els petits de la casa estaven jugant un partit de futbol a la rampa de l’entrada, mentrestant en Yazan donava menjar als camells. El seu pare, rarament no estava en el seu lloc habitual, a la sombra del seu arbre, fet que m’ha preocupat una mica. A l’entrar a dins, l’aire era més pesat del normal, i encara que el somriure de la mare ens ha rebut al menjador tenia la sensació que alguna cosa havia passat en els últims dies que els seus ulls no podien amagar. Després de demanar perdó a la familia per no haver pogut gravar aquests dies i d’explicar el nostre problema amb la càmara ens han ofert una tassa de tè. En Kayed, el pare, ens ha explicat amb els ulls que els últims dies els colons i l’exèrcit s’han dedicat a molestar més del normal. El dimecres anterior els varen anar a veure els soldats, una mica nerviosos per saber qui havia estat a la casa en els últims dies, que qui eren aquells de les càmares, que què estaven gravant… i infinites preguntes i amenaces perqué no tornèssim. Dues nits més tard, de matinada en Kayed va sentir un soroll al jardí i a l’aixecar-se va descubrir a un grup rondant pel seu jardí, trencant les plantes i colpejant les tanques de les finestres. Començaren a picar la porta. En Kayed va veure que eren tres colons vestits amb la roba de l’exèrcit, i obrí la porta. Just després d’entrar començaren a colpejar-lo i a insultar-lo.

	Kayed y la familia © Sin Piedras

Cuan marxaven li donaren un recado. “Que els teus amics estrangers no tornin, o la pròxima vegada…” Mentres sentia tot això en Yazan perdia la mirada, i jo l’ànima. No tenia la mínima intenció de demanar a la familia ni un dia més de rodatge, en aquest moment la gravació havia acabat. En mig dels meus pensaments en Kayed va somriure i em digué que ens esperaven el proper diumenge per continuar el documental, que encara quedaven coses per acabar, i que esperava que en Marc pogués tornar aviat per a continuar. Si he conegut a algú amb valor i determinació es diu Kayed Dana, i aquest documental, passi el que passi serà per ell, la seva família i els seus collons.

Quim