Sin Piedras diary 016

09-10.06.2004

	L’Esglèsia de la Nativitat. © Sin Piedras

Aquests dies, incerts i aburrits, l’equip de Sin Piedras i sense càmara, ens hem agafat uns dies lliures per anar descobrint altres llocs de Palestina. El matí de dimecres l’hem dedicat a anar de visita a Betlem. Resulta, si més no curiós, que per arribar a una ciutat que està a no més de 18km d’Hebron hàgim d’agafar tres transports diferents, creuar dos controls militars i caminar pels camins que algú ha decidit que estiguin tancats. Amb el senzill que és la línea recta.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és que aquí les distàncies són extremadament relatives, i que la gent ja s’ho agafa com algo gairebé normal. A l’arribar a Betlem m’ha sorprés l’insultant normalitat de la seva gent, la vida que s’escapava per el mercat i l’olor de fruita de l’avinguda que et porta a l’Esglèsia de la Nativitat. Sincerament, semblava que haviem entrat a un pais diferent al comparar-lo amb Hebron. Després de recòrrer el carrer principal hem arribat a l’entrada de l’Esglèsia. Es estrany comprovar en primera persona com conviuen les diferents religions, musulmana i cristiana, sense problemes aparents. Just davant de l’esglèsia sobreviu una mesquita sense MINARETE i els fidels es repartien sense cap altre problema que girar cap a l’esquerra, o continuar recta. A l’entrada de l’Esglèsia ens esperaven els venedors de records, els guies turístics i dos policies palestins que semblaven molt més interessats en la seva partida de Backgamon que en la nostra presència. L’edifici és tremendament auster, sense cap tipus d’ornamentació, de parets despullades i pedra vella. El silenci ho omplia tot, si exceptuem als turistes que adoraven a unes columnes amb una inusitada devoció. Mentrestant un vell sacerdot dormitava sota una creu de fusta inhabitada.

Al tornar ens vam perdre per els carrerons de la ciutat, fins que trobarem el camí de l’estrella, que ens retornà al mercat i a l’Esglèsia. Diuen que tots els camins porten a Roma. Al tornar a casa, el mateix ritual, autobús, taxi, carretera tallada, camí de terra i autobús. 18km, 2h35min.

	El camp de refugiats a Al Jud. © Sin Piedras

El dijous anarem a visitar el camp de refugiats a Al jud, situat a uns 13km d’Hebron. El camp ja ha agafat forma de poble, les cases creixen sense cap tipus d’ordre aparent, els seus habitants asseguts a les portes de les seves cases ens miraven amb certa sorpresa, encara que per dir la veritat, sense massa expectació. Em sembla que gairebé res els pot sorprendre. En el camp no existeix l’Autoritat Palestina, i tots els serveis depenen directament de l’ONU, les parets estan decorades amb les fotos dels màrtirs i proclames a la resistència, mentres els nens juguen amb unes bicicletes que abans varen ser dels seus germans i somien en escapar de la seva ciutat. Mai una presó havia tingut tantes guarderies. Saleh està profundament deprimit per no haver pogut continuar els seus estudis, per no poder trobar feina, per no poder sortir de la seva rutina diària. Fuma constantment, tanca les finestres i apaga el llum. Tracta de somriure, però els seus ulls amaguen un buit i una pena que converteixen el seu somriure en una ganyota grotesca. Prenem el tè i una mica de la seva tristesa i al tornar a casa sentim un pes a la motxilla que abans d’arribar no duiem. Eren les esperances i els somnis d’en Saleh. Marxarem amb elles, perquè ell no les podrà treure d’un camp de refugiats que s’ha convertit, molt a pesar seu, en casa seva. Mentrestant, els soldats ens miraven desde la torre d’acer.