Sin Piedras diary 017

13.06.2004

	Entreviste d’en Kayed. © Sin Piedras

Ja hi torno a ser amb el nostre diari cotidià després de nombroses aventures. Unes més increíbles que les altres. He passat una setmana a Barcelona barallant-me per arreclar la nostra càmara el més aviat possible i per qué OVIDE pagués la factura, el que no ha estat gens fàcil. Encara que tingui la responsabilitat del que va passar. Finalment tot es va acabar arreclant i, després d’haver-me aprofitat del mar, de la calma, de poder desplaçar-me sense haver de presentar el passaport cada 200 metres i algunes cervesetes ben merescudes, estava a punt per tornar a Palestina.

Dissabte 12 de juny, pel matí, comença la meva expedició la qual va tenir una relació espai-temps digne d’un llibre de Kafka. 7H30 surto de casa amb metro i amb tren fins a l’aeroport de Barcelona. Relació espai-temps, 30 minuts per uns 10 kilòmetres. Fins aquí tot va bé! 10h30 l’avió s’enlaira cap a Tel Aviv, relació espai-temps, 4 hores i mitja per uns 3000 kilòmetres. Fins aquí tot seguia anant bé! 15H30 (hora local de Tel Aviv), surto de l’avió i em dirigeixo a la sortida, relació espai-temps, 5 hores i mitja per fer uns 300 metres… No sé el que els va espantar, però he tingut l’honor de ser escortat per unes 15 persones preocupades de verificar les meves maletes. Imagino que estarien preocupades per si m’havia oblidat el respall de dents a Barcelona. Haig de dir que era agradable per part seva però no vaig entendre perquè els hi va fer falta tant de temps, perquè han començat a buscar per cada racó del meu cos. M’han deixat amb un senyor ple de sentit de l’humor en una habitació insonoritzada i sota control per vídeo, que segons els cartells que hi havia a l’habitació formava part d’una família anomenada Mossad! Tampoc vaig entendre perquè em preguntaren si col·laborava amb grups terroristas i si venia a causar problemes. El fet és que, després de dir-me que la meva presència al territori israelià no era benvinguda, i després d’unes hores més d’espera, em tornaren el meu passaport i les meves maletes indicant-me la sortida ! , definitivament, Kafka era un aprenent. L’única explicació que hi vaig trobar és que no havia portat el meu respall de dents… Vista l’hora i les restriccions imposades en els territoris palestins, les meves possibilitats d’arribar a Hebron el dissabte a la nit eren nules. El taxi cap a Jerusalem va sortir a les 23 hores i després d’una petita pausa en un hostal del barri àrab vaig continuar el meu viatge cap a Hebron, a on hi vaig arribar a dos quarts de deu del matí, el diumenge 13. Relació espai-temps, 10 hores per uns 80 kilòmetres ! Però l’important no és la caiguda, és l’aterrissada com deia l’altre…

	Yazani el Petit Príncep © Sin Piedras
	Un peu fora de la casa d’en Yazan, Marc al ritual de preguntes con un soldat. © Sin Piedras

Així que després d’una experiència fora del normal, em trobo a la carretera que porta a la casa d’en Yazan per començar el rodatge un altre cop. Després del retràs acumulat durant la meva estància a Barcelona no tenim una altre elecció que tornar inmediatament a la feina. De camí, ens han parat dues vegades els soldats, segurament per veure si per fi m’havia comprat un respall de dents ! Una vegada allí gravem les entrevistes d’en Yazan i el del seu pare, elements clau per al nostre projecte. També gravem a n’en Yazan explicant-nos el seu particular punt de vista sobre el Petit Príncep moment màgic s’ha de dir. Cansat de tots aquests esdeveniments, agafem el camí de tornada amb unes ganes inmenses de fer una migdiada enorme, però definitivament, els elements estaven en contra meu.

Encara no haviem posat un peu fora de la casa d’en Yazan que un grup de soldats ens crida. Tornem al ritual de preguntes més tontes unes que les altres amb la diferència que aquesta vegada no estava disposat d’escoltar-les sense dir res i encara menys a contestar pacientment!

Soldat : <<Qué feu aquí, és una zona perillosa!>>

Jo : <<Ho he vist, hi ha gent que es passeja amb armes>> (senyalant el seu M16)

Soldat :<<Sabeu que aquí és la guerra>>

Jo :<< En serio? Es que aquí tothom pretén que aquesta és la seva terra, però tu que en penses, que aquesta és la teva terra?>>

Soldat :<<Mira al teu voltant, tu creus que això és la meva terra? En absolut, jo no hi tinc res a fer aquí!>>

Jo :<<…>>

Mentres acabàvem la nostra discusió completament absurda i surrealista, un altre soldat va passar pel nostre costat portant dos tancs d’aigua en els que hi podiem llegir : << Propietat del govern US >> … Aquesta vegada ho tinc clar, necessito estirar-me i dormir unes cuantes hores!

Mr Z