Sin Piedras diary 018

14.06.2004

	© Sin Piedras

Resulta d’allò més agradable poder tornar a caminar per aquests carrers amb la càmara a l’esquena, la son als ulls i les ganes de començar a rodar una altre vegada. Es una costum que encara que durant la setmana passada vam deixar de banda, ens ha tornat a enganxar. Al tornar a recòrrer el camí que porta a casa vaig sentir una estranya sensació de melancolia anticipada perquè d’aquí molt poc trobarem molt a faltar a aquesta famlia, als nens del jardí, al pare assegut sota el seu arbre i a l’olor de tè que la seva mare prepara a la cuina, inclús als soldats. Bueno, als soldats no. I amb aquestes premonicions comencem l’última setmana de rodatge de Sin Piedras.

Aquest matí en Yazan encara duia la son als ulls, i el seu somriure era una mica menys viu del normal. Al preguntar-li si li havia passat algo va callar mentres els seus ulls parlaven i es perdien cap a on hi ha la torre de control. Poques vegades un silenci resona tant fort. Comencem gravant la segona part de l’entrevista, i encara que no estava gaire comunicatiu ens explica coses de l’escola, dels seus animals i de com trobava a faltar poder jugar amb els seus amics com feia abans. Va haver-hi un moment que li vaig preguntar per la seva cicatriu. La que porta al front gràcies a uns colons i en els seus ulls tristos vam poder veure un dolor que mai més desapareixerà. Després en Yazan ens va voler llegir el seu capítol preferit del Petit Príncep, aquell a on el petit príncep li demana a l’aviador que li construeixi una caixa per la seva ovella. En Yazan ens explicà que li agradava perquè li recordava al seu gall Màgic, aquell que ha de tancar perquè els colons no l’envenenin. Es una llàstima que jo tampoc sàpiga dibuixar.

Després li va tocar el torn a n’en Kayed. Aquesta vegada volia que em parlés dels seus records, de com era el barri abans de l’arribada dels seus veïns, de com era la seva feina i la seva vida quan en Yazan era petit, i sobretot volia que em parlés d’en Yazan que ja no hi és, d’aquell de quan tenia cinc anys i va pujar per primera vegada a un cavall, del dia que va aprovar a l’escola primària, de quan es va menjar el pastís que li havien preparat abans que arribessin els convidats. Mentres tornava enrrera els seus ulls tornaven a brillar i somreia al recordar temps que avui semblen en la seva mirada molt més llunyans que els sis anys que han passat. Com si fos concient que aquests bons moments, mai tornaran. Mentres deia això una excavadora preparava el terreny que envolta la torre dels soldats per instal·lar-hi parts noves del mur que neixerà per seguir matant.

Al sortir, i encara amb l’ànim per terra l’equip va haber de continuar la feina al camp de refugiats de Al jur, on sota un sol de justicia i recolzat per una valla d’acer de quatre metres d’alt, ens esperava en Saleh. Ens va acompanyar per els semi esfaltats carrers del camp, mentres els homes ens miraven sorpresos asseguts a les portes de les cases, les dones s’amagaven en unes cases que abans foren tendes de campanya i els nens corrien al voltant nostre excitats amb la nostre presència. Molts d’ells anaven descalços, amb robes brutes i mirades clares. Alguns ens demanaven que els hi fèssim una foto, mentres que uns altres, unes monedes. A l’arribar a casa, un ritual ja conegut, però no per això menys esgarrifador. La depresió i la tristesa omplien una habitació fosca d’un noi al que li han aturat el rellotge. Se sent pres, frustrat i cansat de tot amb 24 anys. Les seves ganes de viure i de lluitar les va deixar a Txecoslovàquia, i ara només espera l’oportunitat per escapar de la presó que ja s’ha convertit en casa seva. Mentrestant una nena amb cues i un vestit de flors s’esgronxava al jardí, i els cotxes destartalats aixecaven la pols d’una carretera sense asfaltar. De fons algú cridava a l’oració desde la mesquita. Estrany lloc per tenir fer, o per perdre-la.

Quim