Sin Piedras diary 020

15.06.2004

	Per la ciutat vella. © Sin Piedras
	Yazan al mercat. © Sin Piedras

Avui és l’últim dia de rodatge. Mentres l’equip s’anava barallant amb un cafè que de cafè en té el nom, però no el gust, ens en hem adonat de quin dia era. No hem dit res, però tots ho sabiem. En Yazan va arribar puntual a les 9, perquè aquest matí tocava gravar el seu recorregut per la ciutat vella. Una manera genial de finalitzar el viatge. A l’arribar al mercat la vida s’obria pas entre els clàxons dels taxis, les olors de les fruites, els mil colors de les parades i l’ordenat kaos propi de qualsevol mercat. L’equip tècnic ha suat el que no està escrit per seguir per uns carrers plens de gent i mirades curioses a un Yazan que marcava el pas. Caminava com si tingués por de que els plàtans arribessin caducats a casa.

Al creuar la línea imaginària que separa H1 d’H2 la vida, la gent i els colors quedaven enrera. De sobte, els carrers quedaren buits, i per una àmplia avinguda només hi quedaven botigues tancades, nens que arrastraven carros de verdures cap al mercat i un color gris ho envaia tot mentres uns soldats porucs, que s’amagaven darrera de les seves torres d’hacer, trencaven la vida en dos. Com no podia ser d’una altre manera, a l’arribar al control, un dels soldats va parar als postres companys de l’equip tècnic, fet que ja no ens sorprén, i al que cada vegada ens agafem amb més sentit de l’humor. Els nostres companys, després d’estar més de 20 min sota un sol de justicia, van tornar amb nosaltres no sense abans explicar-nos amb mig somriure sota els llavis que s’havien endescuidat d’apagar la càmara mentres el soldat els hi demanava l’autorització corresponent. Li ensenyaren el carnet de premsa de l’Autoritat Nacional de Palestina, que per ells té tant de valor com una tarjeta de videoclub, i en canvi …

Varem poder seguir la grabació sense més problemes que la calor i el cansanci d’en Yazan. A l’arribar a cada cantonada la gent ens mirava curiosa, alguns s’amagaven i provaven d’amagar-se de la nostra estranya presència, encara que per la majoria erem tot un espectacle. Probaven de sortir al plano, acompanyaven a n’en Yazan en el seu camí, miraven a càmara, reien i es posaven nerviosos i quan els hi demanavem que fesin com si no hi fosim, que estiguesin en silenci, acon2974943 seguiem tot el contrari. En fi, després d’un llarg camí tantes vegades recorregut arribarem a casa. Al tirar l’últim plano una mar de somriures i de melancolia ho va atravessar tot. L’equip es va abraçar, content d’haver aconseguit el que tan sòls una setmana abans semblava impossible, jo vaig sentir que de cop el terra s’allunyava de mi i que en Yazan reia al veuren’s tant contents per haver arribat fins al seu jardí. Ens vam asseure un moment. Qüasi en silenci provant d’adonar-nos compte del que significava haver arribat fins aquií, tots els mals moments, tots els dubtes i les pors que teniem, les converses amb els soldats, les mirades dels colons, tot va desaparèixer al veure el somriure d’en Marc. En aquell mateix instant una estranya barreja de sentiments em va atravessar. Per una banda estava realment content per haver pogut realitzar aquesta part del projecte, per poder treballar amb uns magnífics companys, per permetre’m el luxe d’haver pogut disfrutar d’aquesta experiència. Però per altre banda em vaig sentir estrany, com si ja hagués començat a trobar a faltar el somriure d’en Yazan, el soroll dels seus germans i les paraules tranquiles del seu pare. Ells ens han mostrat la seva vida, els seus problemes, els seus somnis i les seves esperances. Nosaltres una bicicleta i alguna cosa per explicar.