Sin Piedras diary 022

18.06.2004

	Entrevista a n'en Yasser. © Sin Piedras
	Salem, l'àvia beduina. © Sin Piedras

Despertar en el desert. Un cel inmens, tenyit d’un taronja tímit que omplia els ulls, encara amb restes d’una son que es va escapar durant tota la nit. Els animals saludaven al dia que neixia i un silenci tranquil i senzill per donar-nos la benvinguda. i Es un quart de sis i surt el sol del no res.

Al despertar-me, i després d’un instant enganxat al sac, m’aixeco per molestar als gossos i caminar cap a una inmensitat que m’envolta. El sol es mostra vergonyós, gairebé mandrós per començar a brillar, moment que aprofitem per plantar la càmara i disfrutar de la màgia que a vegades un té la sort de disfrutar. Curiosament tots hem anat sortint per veure l’espectacle, en silenci, com si no volguesim molestar, per sentir-nos més aprop d’algo que sabem que no podrem oblidar. No us podeu imaginar quantes fotos hem fet, ni el somriure que portàvem enganxat als llavis després de compartir amb el silenci aquesta nova alba.

Després d’una estona, i d’una tassa de tè, hem començat a treballar. Avui haviem de gravar a n’en Yaser, un noi beduí de 16 anys, que formarà part del treball que estem realitzant per IPYL. Yaser, mirada viva, mans gastades i somriure perpetu ens ha explicat com és la seva vida al desert, com es guanya la vida treballant de pastor, els seus somnis de poder tornar a la terra dels seus origens, el desert del Negev, la seva sorpresa al veure que a la ciutat les cases tenen només una porta, i que la gent té massa pressa. L’únic moment en què va perdre el somriure va ser al recordar la mort d’un dels seus amics per culpa d’una mina abandonada per l’exèrcit israelí a la frontera amb Jordània fa un any. Un silenci i una mirada perduda marxaren a l’horitzó per retrobar-se amb el seu amic. Més tard acompanyarem a n’en Yaser a la tenda de la seva família. Caminar pel desert, acompanyats d’un guia tan magnífic, sota un sol que exercia la dictadura de la calor, carregats amb tot l’equip de rodatge és una experiència inolvidable. I esgotadora. En Yaser s’aturava sovint, i al mirar les nostres cares no deia res, però estic convençut que per dins reia al veure a 4 homenots de ciutat suar fins a les dents per un camí que ell el feia cada dia. Ara estàvem a la seva peixera, i l’únic que no teniem era aigüa.

Arribarem a casa seva després d’una hora de camí i només arribar vam saber que erem benvinguts. Dues dones ens reberen a la tenda, i ens feren asseure, o millor dit, estirar-nos als matalassos per descansar i recuperar un aire que habiem deixat enrera. Les dones reien i ens miraven sorpresas, eren la mare i l’àvia d’en Yaser. Més tard arribaren les seves germanes, que inmediatament es disposaren a preparar un te. Eren quarts de dotze del matí. Poc després de parlar sense entendren’s va arribar l’hora de dinar, iogurt fresc, ous que les gallines ens havien regalat unes hores abans, pa acabat de fer i amanida de tomàquets i cogombres. Tot això regat amb l’amabilitat i l’hospitalitat d’una família que sense tenir pràcticament res, ens ho oferia tot.

A les tres en Yaser havia de treure el ramat a passejar, i nosaltres en formavem part. Vam caminar i caminar, veirem camells, varem beure aigüa gelada dels pous milenaris, pujarem a una muntanya per descubrir, una vegada més, el petits que som, ens asseguerem a l’ombra de l’únic arbre que es resisteix a desaparèixer, vam seguir unes ovelles per unes valls que abans eren verdes, caminàrem i caminàrem, vam tirar pedres a les pedres i tornàrem a casa. Eren les set i estàvem exausts, destrossats i amb molta sed, però plens i feliços per estar en aquest lloc del món. Vam sopar i parlar sense entendre ni una sola paraula, encara que donant-nos compte que, a vegades les paraules, sobren. Per dormir ens acompanyaren a una altre tenda veïna, i vam passar la nit envoltats de dolces paraules i precioses estrelles. La duresa de la seva vida és només comparable amb la seva amabilitat i la seva hospitalitat. Hem d’aprendre tant d’aquells que, aparentment no tenen res. “ les coses més importants de la vida són invisibles als ulls”, nosaltres ho vam descubrir sota les estrelles, i el nostre Petit Príncep es diu Salem, i té 100 anys.