Sin Piedras diary 023

20-21.06.2004

	La Samia i les seves amigues de l'associació al seu jardí. © Sin Piedras
	La Samia a l'entrevista. © Sin Piedras
	Samia de vuelta en ella en el pueblo de Sair. © Sin Piedras

Un dels estereotips més fortament arrelats a la ment d’un europeu a l’hora de pensar en el món musulmà és el paper que s’otorga a les dones. Segons la nostra idea, mil vegades repetida per els diferents mitjans de comunicació, a l’Islam la dona no té més que un paper secundari a la societat, està marginada, i la seva vida està sempre en funció de les desicions de tercers. Per descomtat homes. Com que som una mica “pepito el grillo”, i la major part del temps, uns escèptics irreductibles decidim acostar-nos al clixé i provar de descubrir què s’amaga rera dels tòpics.

La Samia és una noia de 24 anys que viu a Sair, un poble d’uns 22.000 habitants que es troba a pocs kilòmetres d’Hebron. La Samia va nèixer amb una minusvalia física degut a que un metge, que es devia haber tret la carrera a la facultat de veterinària, li va trencar un nervi de la cama al nèixer. Degut a això no pot caminar correctament, i camina amb certa dificultat. No sé si és per això, però és una de les dones més fortes i íntegres que he conegut. Es tota una lluitadora. La Samia ens explicà que treballa com a voluntària a una organització per intentar ajudar a les dones a defensar els seus drets, a donar instruments per desenvolupar les seves capacitats, realitzant cursos de formació, tallers, millora dels estudis… però sobretot a enfrentar-se amb un masclisme que les atenua i les impedeix de ser lliures. Si a Europa diem que queda un llarg camí per arribar a l’igualtat de sexes us podeu imaginar que per aquí encara s’ha de començar a construir-ho, i la Samia és una de les ingenieres.

A l’arribar al seu poble ens convertírem inmediatament en el centre d’atenció, els nens somreien i corrien al nostre voltant, els vells ens miraven amb sorpresa i els cotxes feien sonar el clàxon al veuren’s passar. Ha arribat el Circ. Al menjador, i amb una tassa de te, ens explicà les activitats de Panorama, l’organització a on treballa, la relació amb la seva família tradicional, i la seva visió sobre el conflicte. Després de l’entrevista tornàrem a Hebron amb la sensació que els estereotips, per aquesta vegada, eren certs. Segurament que les postres preguntes no van ser les adecuades, Així que el dia següent vam decidir de tornar-hi. La Samia ens tornà a rebre a casa seva, i d’allí anarem directament a l’associació. Una sala plena d’ordinadors nous, encara sense estrenar, era el nostre escenari. Després d’una estona xerrant vam descubrir que la Samia estava criticant a la societat que l’envolta, a les tradicions que els homes utilitzen per conservar el poder, però en cap cas a l’Islam. Quan li vaig preguntar si considerava que l’Islam otorgava drets a les dones em mirà incrèdula, i perquè no dir-ho, una mica condescendent i de mal humor. L’Islam és una religió que dota a la dona de tots els seus drets, li dona plena llibertat i independència, sempre que es respectin certes normes d’obligat compliment. No critica a la religió, sinò a la lectura i interpretació que alguns realitzen d’ella per al seu propi benefici. I ella lluita per canviar-ho.

Al tornar a casa ens vam reunir amb un grup de noies de l’associació per parlar una estona més. Elles ens explicaren com les tradicions i el conservadorisme d’alguns homes les impedeix de desarrollar-se, com els hi prohibeixen continuar amb els estudis, o a continuar-ne alguns que no desitgen com magisteri o infermeria, i com a vegades, són obligades a casar-se per el desig exprés de la família. Problemes que no fa tant, encara teniem a casa, però que amb la lluita de persones com la Samia, potser tinguin solució.

Al marxar vam aprendre que no són les religions les que provoquen els problemes, sinò els homes que no saben llegir, perquè com diu aquell, tot depén del color del vidre amb què es mira. I al món hi ha molts miops.