Sin Piedras diary 024

30.06.2004

Avui ja arribo al final de la meva aventura en aquesta ciutat fora del comú que és Al Khalil (Hebron). Després de sis setmanes de rodatge amb l'equip de Sin Piedras, estic en un minibús que ens porta fins a Jerusalem a on hi farem una expedició de quatre dies a través de Cisjordània. Al final d'aquest periple, agafarem l'avió cap a Barcelona.

Com és possible acabar una experiència tan forta i singular que ha estat aquest rodatge? Potser no sigui necessari ni possible posar-hi punt i final ! Potser que aquest raig d'esperança que vaig veure en els ulls d'en Yazan i del seu pare Kayed no era només l'esperança d'un futur millor sinò també el símbol dels llaços que ens uneixen, a partir d'ara estaran segellats per sempre. Ahir, quan vaig anar a despedir-me de la família, vaig passar qüasi dues hores jugant amb en Yazan, els seus germans i cosins. Durant un instant, vaig caure en l'infància, el que generalment no em demana gaire esforç. Però desde la meva arribada als territoris ocupats que m'era impossible. Com hagués pogut deixar-me portar a la inocència infantil a sobre d'una terra on no hi ha ni un dia que una o varies vegades un soldat armat fins a les dents ens fagi un control d'identitat? Com hagués pogut oblidar les històries de cada persona que em vaig trobar? Com per exemple, aquella de l' Abud que es trobà despullat al mig del carrer amb pluja en ple hivern durant més de tres hores per un simple control d'identitat ! Com aquella d'en Tarek, gerent d'un hotel que s'estava rient amb els seus treballadors asseguts a la recepció mentres que els tancs israelians destrossaven els tres últims pisos del seu edifici.

El que els mitjans del món denominen com un conflicte no és res més que una ocupació il.legítima on la sola resistència de la part dels palestins es tradueix per la negació de marxar de la terra dels seus avantpassats. Aquells mateixos que ens repetiren milers de vegades que qualsevol persona, ja sigui blanca, negra, groga, vermella, musulmana, cristiana, jueva o qualsevol altre denominació que sigui, serà benvinguda a casa. Que els hi obriran la porta i compartiran sense exitació el menjar dels seus fills. Però tot això mentres que el visitant no vingui a tocar la porta armat amb un M16 i acompanyat de tancs i bulldozer. He descobert aquí, a una cultura que em pintaven com extremista i violenta i en realitat és tot el contrari. No penso que poguem, nosaltres europeus, tenir tanta calma i paciència davant d'una situació idèntica. Els Palestins són un poble admirable, respectuós i perseverant en una lluita on foren abandonats no només per la comunitat internacional sinò també per la majoria dels països àrabs.

Per acabar, voldria també saludar la magnífica tasca dels activistes israelians que lluiten contra la política del seu pais i també el d'aquelles persones arribades del quatre racons del món, qui solsament amb la seva presència, fan difícil una guerra cega de la part de l'exèrcit israelià.

Avís als aficionats...

Mr.Z

"Vaig aprendre una cosa i sé que morint-me què val cadascú: Els vostres bons sentiments, qué signifiquen si res surt a fora ? I el vostre saber, de què serveix si queda sense conseqüències ? Us dic : Preocupeu-vos, quan marxeu d'aquest món, no d'haber estat bo, això no és suficient, però de marxar d'un món bo !"

	© Sin Piedras