Sin Piedras diary 025

	© Sin Piedras
	el Mar Mort © Sin Piedras

03.07.2004

Aquest matí, l’equip de Sin Piedras s’ha despertat sota la sorollosa banda sonora d’un dia de mercat a Jerusalem. A les set ja sabiem que les peres estaven d’oferta, que els préssecs eren els més dolços, i que la nostra son havia saltat per la finestra. Resulta estrany veure lo ràpid que la vida s’obre pas en aquesta ciutat, sembla com si els seus habitants visquesin en un estat permanent de Carpe diem, encara que si pensem en el seu matí potser podrem entendre perquè ells han decidit l’ara.

Després d’un parell de tes i molt intents, ens posem en marxa. Avui anem a vistar Jericó i el Mar Mort. Com ja sabeu aquí la línea recta és una idea, i per arribar a Jericó primer hem de passar per Kalandia per agafar un service palestí que ens pugui acostar fins l’entrada a la ciutat. O més ben dit, fins al lloc de control de l’exèrcit que ens dona la benvinguda a la ciutat més antiga del món. O això hi diu a n’el mapa. Sota un sol que estellava les pedres, i després d’una cua no gaire agradable poguerem fer una passejada per arribar al lloc a on, rera un gorro de camuflatge si amagava un nen baixet disfrassat de soldat. Després de les preguntes de rigor passem sense cap problema. Al baixar del service ens trobem amb el que semblava la plaça major del poble, reconstruida gràcies a la col.laboració alemanya, uns habitants que estranyament, gairebe no s’adonen de la nostra presència i uns policies que agafaven l’ombra dels pocs arbres que vivien allà. Comencem a caminar per intentar visitar la part vella. Mala idea. Quan la gent veia a quatre turistes perdent-se per la carretera principal ens miraven amb cara d’incrèduls, i per sota, reien, més tard, vam entendre perquè. Allò que es coneix com Old City no és més que un conjunt, de gran valor arquitectònic de pedres. No hi queda cap estructura determindada, suposo que per els experts això ha de ser molt interessant, però per nosaltres...

Una cosa que ens va cridar l’atenció és la gran qüantitat de restaurants, bars, i botigues de souvenirs, tancades a tot menys a la pols. Taules que no s’han estrenat, cartes de preus que ningú discutirà, i objectes made in china que es quedaran a les seves caixes. Era bastant depriment sentir com la vida es va perdre com un eclipsi d’estiu. Després de descansar una estona, i probar de recuperar una mica l’alè, ens tornem a posar en marxa. Mateix passeig, mateix soldat baixet, i mateixes preguntes. Ens pensàvem que el Mar mort estava a uns cinc kilòmetres de Jericó, i des d’allà descartàrem l’oferta del service perquè ens portés, i començàrem a caminar. Per aquells que no ho sàpiguen, eren les tres de la tarda i estàvem al mig del desert. Mala idea. Després de no gaire més d’una hora,va aparèixer un taxi que ja desde lluny no dubtàrem d’agafar. Resulta que el mar està a uns 20 km de Jericó, i el que es veu de lluny, està molt lluny. Bé, per fi arribem al mar, millor dit, a una balla electrificada. Per entrar a la platja has de pagar 25nis, uns 5 euros, al.lucinant. Per descontat indignats i colèrics, paguem com gilipolles. El recinte era un xiringuito gegant, com qualsevol racó de casa, amb preus abusius, noies en bikini, i un disk-jokey pèssim. L’aigua, calenta, i sobretot salada. No pots sumergir el cap, i s’ha d’anar en comte que no et caigui als ulls. Cou. El millor és la sensació de flotar, d’ingravidesa, encara que passada la primera sorpresa et comences a enrecordar de la Costa Brava, i dels 25nis. No hi ha sorra, sinò un fang negrós que cobreix la platja i els cossos dels banyistes. Resulta un contrast brutal descobrir a aquesta gent disfrutant d’un agradable dia de platja, mentrés a pocs kilòmetres la gent ha d’ensenyar tres vegades el passaport per entrar a la seva ciutat, resulta incomprensible comprovar que els banyistes venen de Jerusalem o Tel Aviv, cuan els habitants de Jericó tenen prohibit l’accés. Jo només volia veure el mar, i vaig flotar en un decorat de ciència ficció.

Quim