Sin Piedras diary 027

	© Sin Piedras

08.07.2004

Són les 3:32 de la matinada i sembla que la son ha marxat una estona, així que mentres no torna provaré d’escriure aquestes males mentides. Tot està en silenci, i com diria el gran Neruda, algú canta lluny, encara que penso que són gossos els que hi posaran la banda sonora.

En aquesta sala, ara en penombra, he viscut i buscat paraules que no sempre he trobat, i és avui, en soletat, quan he començat a despedir-me d’ella. Han estat moltes les experiències viscudes durant els últims mesos. Algunes cautivadores, unes altres doloroses i agradables, aquí tot és una estranya barreja de sensacions. Estic confós, una mica aturdit, amb ganes d’arribar a casa sense tornar.

Aquesta nit, després de passejar amb un noi encantador, a pesar de portar massa poder a les seves butxaques, en Pau i jo ens hem perdut en una convit de casament. Un oncle d’en Yazan es casa demà, tota la família, i part de l’estranger hi estava convidada, i com que nosaltres som uns xafarders, allà ens hi hem colat. Abans, això sí, hem fet una parada per un local molt similar a qüalsevol dels de menjar ràpid que hi ha per el món (desenvolupat????) a on els nens estaven nadant en una d’aquestes piscines amb boles de colors, o el que és el mateix, tirant-se’les amb bastanta mala llet a tot aquell que gosava passar-hi per davant. Hem convidat als nens a dinar, i quan ens han passat la factura, a n’en Pau i a un servidor s’ens ha quedat la cara del pallasso de les hamburgueses, en fi, sempre és bò deixar de fumar.

Aquí les celebracions d’aquest tipus no són gaire diferents a les nostres, si no fos per uns petits detalls. No hi ha alcohol i no hi ha dones. Dues absències que en una altre situació ens hagués fet sortir corrents, i en canvi, hem de reconèixer que va ser tota una experiència. La festa es feia en un edifici en obres, més tard varem saber que ho fan en llocs així per evitar que vinguin els veïns, i aquí els veïns venen en jeep i vesteixen de verd. Un grup d’homes, en la seva majoria joves ballaven música desenfrenadament, com a totes les festes, els més tímits es limitaven a mirar, una mica apartats, mentrés que els més “fiesteros” dansaven com maleïts per el mig. Els nens ballaven sobre l’esquena dels grans...

Tothom reia, picava de mans, saltava, semblaven exultants, i bastant borratxos, encara que prometo que no vaig veure ni rastre de vici. Queda lleig dir-ho, però ens convertirem, per accident en l’atracció de la vetllada. Vam provar d’amagar-nos entre els grans, però va resultar inútil, al cap de dos minuts ja ens havien posat al mig del lio. Em sembla que els ànecs tenen molt més estil ballant música àrab que la que poguem tenir en Pau i jo, però va ser molt divertit eren uns bojos encantadors, i semblava com si tots ens haguessim posat d’acord per oblidar tot allò que ens envolta, i ballar. Inclús en Kayed, amb un somriure pintat als llavis em va xiuxiuejar a crits que era feliç.

Al despedir-nos vam haver de prometre que demà aniriem al casament, que hi anirem a dinar, en Yazan es va enfadar una mica perquè vam marxar abans que ell, però se li va passar de seguida quan una cançó arribà per tallar la despedida i tornà amb els altres a ballar i a demostrar que a pesar de tot, mereix la pena.