Sin Piedras diary 028

	© Sin Piedras

16.07.2004

La passada nit no vaig poder dormir. He vist una lluna preciosa enganxada a la finestra i, quasi sense voler-ho m´he adonat que aquesta seria la darrera nit que ballaria amb ella en aquesta habitació. Resulta una sensació estranya començar a acomiadar-se, tot i que sabíem que el viatge arribaria al final ningú ens va explicar que l´estòmag no ens deixaria marxar amb la mateixa facilitat. Provo de trobar un somni que ha decidit sortir a passetjar. Poc a poc m´he n’adono que aquesta nit ja no tornarà.

Aquest matí, en silenci l´equip de Sin Piedras ha intentat d´esmorzar sense gana i hem anat cap a casa de la família. Mentre anavem de camí una estranya sensació de malencolia i tristesa ens acompanyava. Saber que aquesta era la darrera vegada que caminavem pels carrers empedrats de les finestres tancades, per aquests carrers plens de ningú, de colors apagats, de despedir-nos del nostre comité de benvinguda, del camí del mur i de les pedres que ens duen a la casa on tant em aprés i crescut ens rebia per darrera vegada. Tenia un nus a l´ànima que va desaparèixer tan bon punt vaig veure als nens correr cap a nosaltres portant el seu somriure per rebrens una vegada més.

Tota la família estava al nostre voltant, acompanyant-nos en un dia tan especial. Ens van rebre amb dolces paraules, un te i alguna cosa per menjar. Carn amb patates, tot un plat per despedir-nos. Cap dels que erem allà volíem mirar el rellotge. Desitjàvem que s´aturés, que tinguèssim temps per a un altre te, de robar algun somriure perdut, d´escapar d´un moment que cada segon apropava. Com al conte de la Ventafocs sonaren les quatre i les mirades cambiaren de to. Yazan va agafar de la sala els pocs objectes que la decoraven, i ens els va donar. Els seus cosins van sortir de casa i van anar al pis de dalt a buscar més coses per entregar-nos, mentre en Kayed ens somreia amb els llavis tancats i els ulls oberts. Quan va arribar el moment què explicar-vos, abraçades, desitjos, i més d´una llàgrima que és van escapar. Promeses que vam dir amb el cor però que amb el cap no sabrem si podrem cumplir, pases que ja vam fer però que avui costaven més de fer.

Al baixar pel camí vam tenir la mala idea de tornar la vista enrera, i vam veure com en Yazan corria darrera nostre. Volia dir-nos adéu a la seva manera. Ens abraçà amb força, i vam fondre les nostres llàgrimes en un estrany buit, el món va romandre aturat mentre el nen era als nostres braços, i mentre escoltàvem el seu cor per tota la vall d´Hebrón la tristessa va obrir el món als nostres peus. Vam estar més de deu minuts en silenci, tractant de guardar per sempre aquelles paraules que mai vam dir. Buscant sense parlar tot allò que ens enduiem d´allà sense haver-ho buscat. Els silencis d´en Kayed, el somriure de Raken, els ulls d´en Mohamed, la vida d´en Yazan, tantes i tantes coses que una part de nosaltres va quedar per sempre en aquella casa, amb aquella família. Coses que ja formen part de nosaltres, i a l´equipatge portarem molt més d´allò que podrem declarar.

Al tornar la mirada enrera, i veure la llar per darrer cop, un cotxe de l´exèrcit ens va fer recordar que els soldats seguiran allà, i que els colons que defensen, no tenen cap intenció de fer mudances. En aquell instant una sinistra vissió va atravessat el meu cap, potser, si algun dia podem tornar allà, ens trobarem que han construit un supermercat ple de productes etiquetats en hebreu, i on els nens jugaven a fútbol en un aparcament per a cotxes verds i sinistres de l´exèrcit i tant sols quedarà el record d´una casa on vaig trobar una segona família un estiu que em vaig fer gran al tornar a jugar amb un nen d´ulls tristos i somriure proper. Gràcies Yazan. Gràcies per donar-me aquesta oportunitat, per somriure, per viure els teus somnis, perquè ens has demostrat a tots que a pesar de tot, els murs no aturaran les paraules que mai vaig entendre.

Quim