Sin Piedras diary 029

	© Sin Piedras

18.07.2004

Quan escric aquestes males mentides el meu cos ja porta 72h a Barcelona, el meu cap encara no ha arribat. La veritat és que aquests primers dies estan resultant molt estranys. Per molt que em pensava que no m’afectaria, que tot seria el mateix, i que només he estat fora tres mesos, totes aquestes estúpides seguretats es van quedar a Israel, com el nostre disc dur, però aquesta és una altra historia.

En arribar vaig descobrir que la ciutat continuava on estava, que les persones que vaig trobar continuaven sent les mateixes que vaig deixar, excepte per un petit detall, la meva mirada ja no era la mateixa. Només agafar el cotxe i enfilar la Gran Via va passar alguna cosa molt estranya, en creuar una cantonada em vaig veure de nou a Hebrón, i un nen amb bicicleta desafiava un trànsit que tan sols estava al meu cap. Estava a casa, encara que no sabia en quina de les dues.

Aquests primers dies de tornada la gent em fa moltes preguntes a les que no puc contestar, em miren sorpresos, i una mica estranyats quan els explico que el que he viscut es troba molt allunyat de les escenes de guerra i violència que tants cops han vist per la televisió. Pensaven que vindria de viure grans emocions, properes al límit, i en explica’ls-hi que el més dur va ser quan se’ns va espatllar la càmara es dibuixa a la seva mirada una certa decepció.

Diuen que en tornar d’una gran experiència com la que em viscut el teu cos triga uns dies en recuperar el ritme normal. Ara desitjo escapar-me uns dies més. Fent balanç resulta molt positiu. He aprés molt de la gent amb la qual hem compartit tot aquest temps, he aprés ha fugir encara més del tòpics i dels prejudicis que embruten la nostra ment, he crescut en tornar ha ser una nen. Una de les coses que personalment més m’ha impactat és descobrir a la gent de Palestina, concretament a la gent d’Hebrón. Un poble encantador, orgullós i hospitalari, que ens va rebre des del primer dia amb els braços i les portes obertes. Un poble que a pesar de tot sommriu i que tracta de sobreviure a la brutal repressió causada per un exèrcit que guarda les portes d’una ciutat que mai conquerirà. Tot i que si alguna cosa he aprés de la política que duu a terme l’Estat d’Israel és que ells no tenen pressa, que tenen tot el temps del món per dur a terme la seva gran obra, el gran Israel (si algú no ho creu tan sols ha de mirar una moneda israeliana per comprovar que és alguna cosa més que una idea) i mentre esperen el pobre palestí mort. D’aborriment, de pena, de deseperança. Costa més vides la idea de la negació del futur que les bales. Podria tractar d’escriure grans i elaborades teories per tractar d’explicar què succeix per aquelles terres. Podria començar a repassar algun dels milers de llibres que s’han escrit, revisar les notes de rodatge o parlar amb suposats experts. Però no ho faré. Tan sols us explicaré una de les coses que va passr un dia qualsevol de juny.

Aquell dia haviem d’anar a gravar a l’escola i en arribar-hi vam trovar-nos les portes tancades i un silenci esclafador. L’exèrcit havia tancat la ciutat, i els professors no podien assistir a classe. Aquell dimarts calorós els nens jugaven a futbol en lloc d’estudiar història, àlgebra o qualsevol altra matèria, i el pitjor de tot és que al llarg de l’any els nens juguen massa partits per aquest motiu.

El més dur de tot el viatge és adonar-se de la pressió a la qual està sotmés aquest poble, i que curiosament, allà on hem vist la por era als ulls dels soldats armats, resultava tota una paradoxa. Tambés és curiós com la majoria dels mitjans de comunicació enfoquen la situació. Crec que hi ha una paraula que els grans media ignoren, i aquesta és ocupació. El poble paletí viu sota una ocupació militar en tota regla, els seus habitants no poden desplaçar-se lliurement, la seva terra és sistemàticament expropiada, l’economia i les fronteres estan controlades per un exèrcit i un Estat que no és el seu. El seu futur és cada dia més volàtil, i per a la majoria és vàlid el tòpic de que qualsevol temps passat fou millor. I mentrestant el món s’ho mira, el Consell de Seguretat ho ignora, els tibunals emeten sentències que no valen ni el papel amb el que estan escrites, i nosltres canviem el canal a la televisió. En canvi en Yazan, la seva família i tantes com ells s’han quedat sense piles al comadadamet a distància, i la seva vida ja tan sols té un sentit, resistir i donar el relleu.

Que jo tracti de parlar de culpables o responsables resulta no tan sols un exercici banal, sino una notable estupidesa. La culpa per als nens, les conseqüències per als homes. I aquí els homes pateixen, les dones resisteixen, els joves esperen, i els nens juguen a ser nens i escapar d’un rellotge que no podran parar. El pitjor de tot és que allà el perquè ha sortit de vacances, i no sembla que hagi de tornar. Els qui tenen la força no necessiten raons, però els qui aixequen murs infints es tanquen en ells mateixos, i les armes tan sols van carregades de por i egoisme. Que ens parlin de seguretat resulta tota una ironia, tot i que si ho pensem bé, no és més gran anomenar exèrcit de defensa a un d’ocupació.

Sincerament, no sé si el nostre treball servirà per a alguna cosa, potser som uns utòpics en esperar crear algun dubte a algú després d’haver-lo vist, però provarem d’apropar tot allò que hem viscut i après de la mà d’un nen que tan sols vol córrer amb el seu cavall i guanyar alguna carrera a Jerusalem. Ensenyar amb els ulls d’en Yazan allò que s’amaga darrera dels grans titualrs de premsa. Per a nosltres ha sigut una experiència inolvidable i com va dir aquell “nosotros los de entonces ya no somos los mismos”. Gràcies.

“Arriba un moment a la història en el que el silenci es còmplice de la barbàrie. I aquest moment és ara”

Martin Luther King

Salut i Revolució